Mocadors blancs a l'horitzó

I mentres el vaixell es disposa a creuar la línia que separa aquest indret de l’infinit, la lluna banya les aigües calmades que reposen adormides esperant un nou dia. I jo busco dins la meva butxaca, desesperadament i sense retirar la vista de l’horitzó, un mocador blanc com el color de les estrelles. L’aixeco al vent, i balla al compàs de la simfonia d’una nova vida. I mentre jo segueixo agitant el mocador encara que elles no el puguin veure, sé que pensen en nosaltres com jo en elles. Tanmateix, el vaixell ja desapareix de la nostra vista i la lluna deixa pas als primers raigs de Sol, que deixen enrere una història com tantes altres que ja s’han oblidat. Si més no, una sabia persona em digué un dia que res no cau mai en l’oblit encara que no ho puguis recordar...